"L'obra d'art és un fragment de la Creació vist a
través d'un temperament", així ho va escriure Zola i així
ho interpreto jo també. Sempre que he pogut veure l'obra de l'Adolf no
ha estat tant el que pinta o dibuixa, sinó el com ho fa, el que m'ha frapat.
És la seva convicció pictòrica, la seva mà dreta a
l'hora d'agafar un llapis, la seva capacitat de transmetre allò que vol,
una transparència evident, un reflexe palpable de la vida quotidiana, tot
resumit en un instant que ja no tornarà a ser igual, però que és
en la seva obra on ja per sempre quedarà representat. Un realisme ideal,
una necessitat d'absorbir segon a segon el que està succeint, ja sigui
mitjançant una representació seqüencial, fotogràfica
o pictòrica. És la seva pintura una manera acurada i objectiva de
representar el que té al seu davant. No podíem aplicar a la trajectòria
pictòrica de | l'Adolf la descripció del que
s'anomena realisme; aquell moviment que sorgí en el s. XIX, caracteritzat
per la rebel.lió contra els temes tradicionals de tipus històric,
mitològic o religiós i a favor d'escenes on no idealitzaven la vida
quotidiana. Evidentment l'Adolf ha evolucionat amb la història i ha sabut
actualitzar-lo fins al seu moment, fins a la contemporaneïtat. L'Adolf plasma
allò en què ell troba una afinitat. És la seva pintura, en
molts dels casos, tan sumament real que acaba convertint-se en quelcom d'irreal,
d'un verisme absolut. Evidentment no és aquest l'aspecte que caracteritza
la seva obra, però sí quelcom que el fa ser ell, quelcom que l'identifica
entre molts d'altres. En definitiva, val la pena veure aquesta exposició,
un recorregut de 10 anys per un realisme particular d'un pintor que no es rendeix
mai.
|
