©2006-Traducció al català de Callejones en la Medina de Fez, per la seva autora Estrella Cardona Gamio.

Aquest relat pertany al llibre Quadrecontes, traduït de l'original Cuadrocuentos, inspirat en deu quadres de l'artista visual ADOLF i publicat on-line l'any 2000 a http://www.ccgediciones.com

1 CARRERONS A LA MEDINA DE FES

M'havia perdut pels carrerons a la Medina de Fes. Anava de turista i m'havia perdut, desarrelat del grup principal en un moment d'allò més ximple en què vaig badar, o millor dit, em distragueren els venedors que volien que comprés el típic souvenir, potser ceràmica?, una catifa?, bijuteria a baix preu i enlluernadora?

Ho he oblidat ja, de veritat, hi havia qualsevol cosa més que em volien vendre però, entre somriures i grapejades, aquell assortiment d'amples cares colrades pel sol, amb les seves barbes negres o bé canoses, els seus ulls penetrants, foscos també, guixada de sol i ombra entre les xil·labes color terra i aquells turbants blanquinosos cargolats hàbilment al voltant de llurs caps afaitats.

Tan aviat vaig poder deslliurar-me d'ells i aixecar la mirada cercant als meus companys de viatge, ja no hi eren pas, s'havien fet fonedissos i sol aleshores jo (puix que aquells venedors varen acabar per abandonar-me a la caça de preses menys esquerpes), em vaig assabentar que sense el grup, liderat amb desigual fortuna per el bonàs de l'Alí, el guia, em trobava perdut, perdut al bell mig de la multitud que pul·lulava per la Medina. Té gràcia!, no?, és el mateix que naufragar i morir assedegat mentre l'aigua t'envolta.
Vaig donar una ullada ràpida al meu rellotge de braçalet; a les 11 ens teníem que aplegar tots al costat dels autocars a... on?

Un laberint de carrerons que es vessaven els uns als altres per l'entramat de la Medina, gent i més gent, parets venerables, portes, finestres cobertes per descolorides persianes, més turistes, els venedors empaitant-los, les boques dels petits cafetins badallant, uns parroquians indígenes que, indolents, romanien asseguts deixant lliscar el temps i amb ell el ramat humà; aquestes eren les meves referències, el fil d'Ariadna o el reguitzell de molles de pa que podrien fer que sortís del laberint, del cor del bosc, de la meva angoixa creixent, de les meves pors d'infantesa que em pensava haver superat ja feia temps.

Perdut a la Medina de Fes com un babau (perquè babau és l'individu que s'encaparra en trobar per ell mateix la sortida d'un camí que desconeix), sense saber l'idioma autòcton, parlant un anglès d'acadèmia i un francès de manual, que cap profit em farien amb altres viatgers tan ignorants com jo.

I què els podria dir als nadius?
-Yo extraviado...
-Busco autocar, el mío...
-Hotel, mi hotel es...
I amb això ja hi hauria prou, s'assabentarien, o voldrien entendre allò que els estava dient? De ben segur que respondrien en el seu castellà xampurrejat:

-... ¿tú compras, señor?...
-... brazalete bonito, bonito, de plata...
-... alfombra de Persia...
-... tabaquera de cuero...
-... ¡mira, mira, señor, buen trabajo, y barato, muy barato!...
-... ¡dos mil pesetas, ¿caro?: mil!... ¿No?... ¡Quinientas y te lo quedas!... ¿No?... ¡Cien!... ¿No?... ¡¡Cincuenta y tuyo es!!...
Darrer oferiment: cinquanta i és teu, adjudicat com a una subhasta, i jo sense menjar-ho ni beure-ho, sense haver propiciat mai el joc del regateig, arrossegant un altre galindaina més d'aquelles que abarroten l'equipatge de tornada de qualsevol viatger, amb la intenció de que algú em pogués guiar fins els autocars, l'autèntic oasi salvador del turista...

Això si m'hagués sentit amb cor per establir un diàleg coherent amb algun dels gesticulants venedors. Qui s'arriscava, però, a demanar ajut a l'hora punta d'un mercat a l'aire lliure quan els teus interlocutors solament volen que compris i paguis, no que els distreguis dels seus afers?
Em vaig ficar per un carreró, vaig desembocar en un altre, i en un altre, i en un altre, i en un altre, i més carrerons, més carrerons, ¿o potser són els mateixos, com als cavallets on un va girant i girant sense bellugar-se de lloc?, i la multitud, la meva eterna companya, brollador que mai s'atura, engolint-me contínuament, i el soroll, el guirigall de les veus, dels crits, la calor, les olors barrejades, fortes, agradables, picants, desagradables, pútrides, com a qualsevol mercat a l'aire lliure, envoltants, aclaparadores...

Un nou carreró, aquesta vegada fresc, mig fosc, estret, miraculosament buit, o més bé es tractava d'una il·lusió òptica? Al fons la sortida, com un immens llindar sense porta que donava a un passadís de llum... Sí, vaig pensar alterat, estic mort, davant meu s'obre el camí lluminós que porta envers el descans etern...

Mes no, encara no era la fi, al menys aquesta fi, una silueta ombrívola es perfilava fugint de la encegadora claredat, un home, un turista igual que jo, o era jo i la llum un mirall i estava veient-me desdoblat com un nou William Wilson, l'home que es persegueix a ell mateix?...

Si els carrers començaven a estar buits i de la llum sortien ombres esblaimades, espectres tan perduts com jo, ¿volia dir això que havia penetrat en un laberint sense final, que envelliria donant voltes i més voltes pels carrerons de la Medina, i que quan sortís, com en un conte oriental, el meu món no existiria ja perquè hauria desaparegut convertit en pols, en runes, i els seus habitants serien altres i la seva història una altre i jo sols un record del passat que es desfaria al contacte amb aquella nova, llunyana, distant, realitat?

M'estic tornant boig, vaig pensar, manquen dos minuts per a les 11 del matí i m'he begut l'enteniment, perquè em trobo perdut, fa unes hores estava esmorzant al menjador de l'hotel, dins d'un món lògic d'estovalles de fil, croissants, te o cafè, terrines metal·litzades plenes de mantega i altres de melmelada, i ara em trobo perdut donant tombs per carrerons que em recorden aquelles capses xineses que es van obrint, obrint, obrint i sempre queda una, més petita, més petita, més petita, per descobrir.

Les 11 en punt. Els meus companys deuen trobar-se agrupats envoltant els autocars, i ara, en aquest moment, Alí es preguntarà: hi són tots?, no falta cap?, i farà el recompte i veurà que jo no hi sóc.

Ho comprovarà de debò?, estaré apuntat jo a la seva llista?
Les parets que m'encerclen semblen tornar-se còncaves, mans que s'encloten corbant els dits, i al fons jo, empresonat igual que un ocell.

Què absurd!, em trobo perdut a la Medina de Fes, condemnat a vagar sense nord, eternament, personatge d'un quadre pintat, aqueixa finestra emmarcada que s'obre davant els ulls curiosos dels visitants de qualsevol exposició!

Aquí estic, hi seré cada vegada que em contemplis, silueta tot just amb prou feines vista, pugnant per fugir de la llum...